COMMENTS

Bibliography

09/17/2017

Alighieri, Dante: “Commedia”, Guido Ghuardi, Biblioteca Riccardiana (1115), Firenze, 1448 (1321)

Belenguer Cebrià, Ernest: “La Corona de Aragón en la monarquía hispánica: Del apogeo del siglo XV a la crisis del XVII”. Ediciones Península, SA, Barcelona, 2001

- “Jaume I i el seu regnat”, Pagès editors, SL, Lleida, 2007

Churchill, Winston Leonard Spencer: "The Second World War", II, 'Their finest hour', Houghton Mifflin Company, Boston, 1986 (1949)

Cicero, Marcus Tullius: “De officiis”, Samuel Walter Miller, William Heinemann Ltd., London, 1928 (-44)

Costa Cardol, Mario: “Pétain”, Ediciones Orbis, SA, Barcelona, 1985

Díez García, José Luis: “El siglo XIX en el Prado”, Museo Nacional del Prado, Madrid, 2007

Fontbona de Vallescar, Francesc: ‘L’art del Noucentisme’. “Homenatge a Barcelona. La ciutat i les seves arts (1888-1936)”. Marilyn McCully, Ajuntament de Barcelona, & Àmbit Serveis Editorials, SA, Barcelona, 1992

Gilliard, Ernest Thomas: “Las aves”, Ramon Huguet Virgili, Editorial Seix Barral, SA, Barcelona, 1960

Julià Díaz, Santos: ‘España entre dos gobiernos (septiembre-noviembre, 1936)’; “La Guerra Civil”, 7, Manuel Tuñón de Lara, Información y Revistas, SA, Madrid, 1986

Markos, Ioannes: “Nuevo Testamento”, Manuel Iglesias González, Ediciones Encuentro, SA, Madrid, 2003 (66-70)

Martínez Compañón, Baltasar Jaime: “Códice Trujillo del Perú”, II, Real Biblioteca, Madrid, 1782-1790

Matthaeus Levi: “Nuevo Testamento”, Manuel Iglesias González, Ediciones Encuentro, SA, Madrid, 2003

Paniagua Fuentes, Xavier: ‘La CNT en el Gobierno’; “La Guerra Civil”, 7, Manuel Tuñón de Lara, Información y Revistas, SA, Madrid, 1986

Puig Samper, Miguel Ángel: ‘Joan Isern i Batlló i la comisión científica del Pacífico’. Catalunya i Ultramar: Poder i negoci a les colònies espanyoles”. Joan Anton Benach Olivella, Consorci de les Drassanes de Barcelona, & Àmbit Serveis Editorials, SA, Barcelona, 1995

Puyol Antolín, Rafael: ‘La movilidad de la población española (1970-86)’; “Situación”, 3, Banco de Bilbao, SA, Bilbao, 1988

Zapatero Gómez, Virgilio: “Boletín oficial del estado”, 236, Ministerio de relaciones con las cortes y de la secretaría del gobierno, Madrid, 2/10/1990


Clarobscur

12/24/2015

pastel on paper

5/2015

Pilar Abella del Cerro
 


Eleccions municipals de 1979

11/29/2016

Mort el dictador l’any crucial de 1975, i començada la recuperació de les institucions democràtiques a partir de 1977, es van convocar les primeres eleccions municipals el 3 d’abril de 1979, per tal de substituir el règim de poder local caciquil, dominat per una aristocràcia d’afectes al règim franquista, els mèrits de la qual radicaven en el seu grau de complaença i adaptació a les característiques i vicissituds de l’arquitectura de poder que culminava, tan sols culminava, en la figura de Francisco Franco Baamonde, el militar que havia estat capaç d’aglutinar totes les forces de l’antic règim amb les velles i noves oligarquies, per tal de frenar les forces de progrés, de millora social, que havien esclatat, incipients, a les eleccions municipals de 1931.

Val a dir que la substitució no va ser pas absoluta, sinó vagament majoritària, doncs el poder de transmutació dels antics cacics en el nou format d’autoritats democràtiques, va ser considerable i notablement reeixit, i una renovada espècie de “demòcrates de tota la vida” va ocupar molts seients municipals, baix l’ombra de noves sigles polítiques i discursos aparentment nous.

El Partido Socialista Obrero Español (PSOE) va obtenir la victòria virtual, malgrat la Unión de Centro Democrático va aconseguir més vots, doncs en moltes localitats va unir les seves forces amb el Partido Comunista de España (PCE) o a Catalunya amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya, per assolir les majories suficients per governar. Dins del camp de les forces de progrés, és força destacable que el PSOE obtingués només 12.211 regidors, mentre que a totes les eleccions municipals següents fins les de 2011, sempre n’ha assolit més de 20.000. A l’altra cara de la moneda, el Partit Comunista en va tenir 3.753, un volum de poder municipal que mai més ha estat capaç de superar, ni presentant-se amb les seves mateixes sigles o bé transmutant-se en agrupacions d’esquerres més amples. Només es va apropar significativament el 1995, aconseguint-ne 3.497, amb Julio Anguita González al capdavant. Les altres forces, Unión de Centro Democrático i Alianza Popular, van obtenir plegades 32.645 regidors, el 33,94 % del cens, malgrat només van assolir la primera plaça a 20 capitals de província,  mentre els dos grans partits d’esquerres ho van fer a 24.

 A Catalunya, el PSC va vèncer a 27 de les grans ciutats i capitals comarcals, el PSUC a 16, la coalició Convergència i Unió a altres 16, Esquerra Republicana a 1, i altres candidatures a Berga, la Seu d’Urgell i Viella.

Aquest comicis no van despertar l’entusiasme esperat per les forces polítiques, en part per haver-se convocat un mes abans de les legislatives i en un moment de cert empatx en una conjuntura de gran excitació social, doncs representaven la cinquena consulta electoral en 28 mesos. La participació va ser del 61,65% sobre el cens electorals, amb un total de 16.415.695 vots.

A Barcelona, els governs municipals del Partit dels Socialistes de Catalunya s'han anat succeïnt amb més o menys glòria, olímpica i de les altres, fins al punt minvant extrem del període Hereu, quan el seu govern no va defensar Itziar González Virós, regidora de Ciutat Vella fins el 2009. Després de l'únic mandat de les forces de retrocés a la ciutat, que va finalitzar el juny de 2015, la victòria de la formació Barcelona en Comú a les últimes eleccions, obre un nou cicle força il·lusionant, amb un lideratge polític inèdit a la història municipal de Barcelona. Tanmateix, el govern d'Ada Colau Ballano pot esdevenir el tancament d'un cercle de frustracions que va començar aquell 1979.

2/7/2015

JGA


Holocausto en el mar

05/17/2015

Tan soberbia, temible, hermosa y cruel, la mar es la tumba de los más desfavorecidos, que huyen de la guerra, la pobreza y la muerte. Refugiados e inmigrantes que no disponen de lo más elemental, que lo han perdido todo. Ahora no puedo mirar la mar sin ver un cementerio. ¡Ella no es la culpable! ¡Es el egoísmo! Aquello que la convierte en un infierno es la maldad para con nuestros semejantes.

texto y acuarela de Pilar Abella del Cerro


Stefan Zweig

12/09/2014

Nascut a Viena el 1881, fill d’una família jueva pròspera, Zweig es va criar en un temps que més tard ell mateix descriuria com una edat d'or de la seguretat, l’anomenada Belle Époque, quan la prosperitat d’Occident semblava no tenir aturador i que va concloure bruscament l’estiu del 1914. Amb el seus llibres va assolir grans èxits d’abast internacional, tan en els països de llengua alemanya com en d’altres, i fins i tot va escriure el llibret d’una opera de Richard Strauss, “La dona silenciosa”. Però en el cim del seu èxit literari, tan de crítica com de públic, l'ascens del nazisme va condemnar el seus llibres a la foguera, i el va obligar a un dolorós exili, per primera vegada a Gran Bretanya, a continuació als Estats Units d’Amèrica i, finalment, a Brasil.

Les raons pel ressorgiment de Zweig en aquest moment en particular no són necessàriament obvies, i han provocat moltes especulacions en els cercles literaris. Tot i una certa convencionalitat en l'estructura i el to de les seves narracions, especialment en les de ficció, les seves biografies, molt aclamades en el seu moment, incorporen descripcions sobre el caràcter, les emocions i la motivació que eren inusuals i molt reveladores pel seu temps, i segueixen ressonant avui. No és d'estranyar, doncs Zweig i Sigmund Freud eren amics i admiradors mutus, fins el punt que l’escriptor va pronunciar un panegíric al funeral del seu compatriota i metge.

El renovat interès en Zweig també sembla ser un element de curiositat nostàlgica, de certa melangia, sobretot en el context del centenari de l'esclat de la primera guerra mundial. Així el títol del seu esplèndid llibre de memòries publicat el 1942, "El món d'ahir", i el fet que les seves obres més conegudes transcòrrren en ambients elegants, decadents o sovint desapareguts, com transatlàntics, balnearis alpins o un regiment de cavalleria servint a la frontera de l'imperi dels Habsburg.  Definitivament, no ens podem estar de reproduir un dels seus darrers escrits, molt revelador de la seva existència:

"Abans de sortir de la vida de la meva pròpia voluntat i amb una ment sana, estic impulsat a dur a terme una darrera tasca: Agraeixo al Brasil, aquest país meravellós, que m’hagi donat un descans tan amable i tan hospitalari. Cada dia que vaig aprendre a estimar més aquest país, no reconstruiria la meva vida en qualsevol altre lloc, després que el món de la meva pròpia llengua es va enfonsar i es va perdre per mi, i que la meva pàtria espiritual, Europa, s’ha destruït a si mateixa. Però per començar tot de nou després de seixanta anys, un home requereix poders especials, i el meu propi poder s'ha consumit després d'anys de vagar sense llar. Per tant, prefereixo acabar la meva vida en el moment adequat, en posició vertical, com un home per a qui el treball intel•lectual sempre ha estat la felicitat més pura, i la llibertat personal, la més preciosa de les possessions en aquesta terra. Envio salutacions a tots els meus amics, que ells visquin per veure l'alba després d'aquesta llarga nit. Jo, que sóc més impacient, aniré davant d'ells."

Petrópolis, 22/2/1942

JGA